(Norwegian Wood)
Tracta de les angoixes adolescents, l’amor, el desig, la passió, el desengany, el sexe, la mort i el trànsit a l’edat adulta.
Toru Watanabe recorda els seus primers anys a l’universitat, quan comença una relació amb la Naoko i com la relació es torna impossible pels seriosos problemes psicològics que pateix la noia. Watanabe es mou entre l’amor cap a la Naoko i l’atracció cap a la Midori, una noia vital i enèrgica que agitarà el seu món.
Aquesta novel·la parla del camí dolóros de fer-se gran. Retrata molt bé la metamorfosi de l’adolescència, la soletat i el vuit interior, endinsant-se en temes com l’amor, el desig, el sexe i la mort, fent emergir les emocions dels personatges i el seu itinerari vital amb converses apassionades, encontres sexuals, cartes, passejades, música, llibres...,com el que li escriu la Naoko al Watanabe en una de les cartes: “...no som aquí per corregir els nostres defectes sinó per acostumar-nos-hi; que un dels nostres problemes és justament que som incapaços de reconèixer i acceptar les nostres mancances.”Els personatges estan molt aconseguits i conmouen, tant els companys de la residencia d’estudiants com les noies, aquestes tenen molta força per ser sensibles i inadaptades, les seves histories les fan excepcionals, et fan descobrir la tendresa, la fragilitat, la fraternitat, la fortalesa i la passió per la vida.
És una novel·la que ens apropa a la ment humana i ens mostra les emocions de manera penetrant i alhora delicada. En Watanabe de manera receptiva tracta de desentranyar i entendre a les persones més properes a ell. Aquí, us deixo una petita conversa entre la Naoko i el Watanabe que ens remet a les dificultats i a l’experiència de l’adolescent: “No sé parlar bé –es va plànyer la Naoko- Últimament sempre em passa. Quan vull dir una cosa només em vénen al cap paraules que no són. A vegades fins i tot dic coses que volen dir el contrari del que vull dir. I si provo de corregir-me, l’únic que faig és embolicar-ho més, i acabo sense saber què volia dir al principi. És com si estigués dividida en dues parts i m’anés empaitant a mi mateixa. Com si al mig hi hagués una columna molt ampla i una part de mi anés fent voltes empaitant l’altra part, que és la que té les paraules que vull dir. I m’és impossible atrapar-la...”, i ell li repon: “Em sembla que, qui més qui menys, tothom se sent així. Tothom intenta expressar el que pensa realment però es frustra perquè veu que no se’n surt”.
Una altra conversa és quan la Midori i el Watanabe parlen sobre l’amor dels seus pares, i ell li pregunta: “¿Vols dir que no et van estimar prou? ...i ella li respon: “Estarien entre “no prou” i “gens”. Volia que em donessin tot l’amor, encara que només fos una vegada. Em volia quedar ben satisfeta una vegada a la vida. Però no ho van fer mai. Si els demanava alguna cosa sempre deien que no podia ser, que valia massa diners. Llavors vaig dicidir que buscaria algú que m’estimés cada dia de l’any...”
Ella es queixa de la falta d’amor que ha patit, de que els pares han estat poc carinyosos amb ella, de que no ha tingut un lloc en la seva família i particularment en relació al seu pare: “¿Saps què ens va dir el pare, quan es va morir la mare?. Estic decebut. M’hauria estimat més perdre-us a vosaltres dues que a la vostra mare”.
En la dificultat per trobar el seu lloc en el món i per la font d’angoixa existencial, la Midori buscarà a un home que l’estimi com ningú la va estimar i que ho deixí tot per ella. Per la seva concepció de l’amor, això és el que buscarà en una parella.
Fixeu-vos quines coses tan belles, amoroses, divertides i poètiques: “Ets molt maca, Midori”, li diu en Watanabe i ella li demana:¿Quant és “molt”? “Prou perquè s’engrunin les muntanyes i s’assequin els mars.” “M’agrades molt, Midori”. “¿Quant?”. “Com un ós de primavera”.
El tema de la mort de les persones estimades i la fugacitat de la vida també es tracta intensament. En Watanabe de la mort dirà: “La mort existeix, no pas com el contrari de la vida, sinó com a part de la vida”.
És un dels llibres per tornar-lo a llegir, tinguis l’edat que tinguis, perquè la història dels seus personatges ens permet reflexionar i analitzar sobre qüestions importants de la vida i també vers un mateix, per exemple com quan la Naoko diu: “...la majoria de la gent viu sense ser conscient dels propis defectes”.
Haruki Murakami. Editorial Empúries.
» tornar a Llibres «
