Respondre “no” quan se’ns demana quelcom, implica frustrar a la persona i sovint les negatives costen d’encaixar, es toleren malament i la frustració pot implicar l’agressió en forma d’enuig.
És agradable que ens diguin que “sí”, i a l’inrevés, desagradable quan ens diuen que “no”.
El “sí”, suposa: unió, harmonia, lligam, cordialitat, i a l’inrevés, el “no” és signe de desunió, de separació, de límit.
El “no” genera la por a caure malament, a que ens rebutgin, a que s’enfadin, a que ens aïllin, a perdre quelcom, a ferir a l’altre.
Aleshores, diem sí, amb més facilitat, encara que estiguem en desacord, perquè considerem que ens convé, per evitar conflictes, perquè ens acceptin, perquè ens estimin, per comoditat. Però quantes vegades dius “sí” i desprès t’excuses que no pots fer-ho o no pots anar-hi.
Quan demanem, d’alguna manera estem buscant: atenció, amor i reconeixement.
També la persona que sempre està disposada a donar, a fer favors, a oferir-se pel que faci falta, tot i que digui que ho fa sense esperar res a canvi, també sense adonar-se’n espera que l’altre la necessiti, que no la deixi de costat, que la valori, l’estimi. És per això que, quan algú sempre ha estat dedicat als altres, es pot trobar que quan els ha necessitat i els altres no han estat, li han fallat i ha tingut una gran decepció. En aquell moment es quan se’n adona que ella està sempre disposada a trucar, a donar i a oferir-se i que els altres abusen.
Sovint quan una persona està sempre disposada, es que valora poc el seu temps, la seva vida pròpia, la seva vida privada, per aquesta persona el més important seria tenir una bona relació amb els altres. “Si els altres estan contents jo també estic content”. I quan els altres s’enfaden, se sent malament. Quan hi ha una relació afectiva, ens afecta l’estat d’ànim de l’altre. Dir “no”, significa respectar-se, valorar-se i dir-se “sí” a un mateix. És evident que hi ha un plaer quan podem oferir quelcom, fer un favor, solucionar alguna cosa. Complaure ens complau, perquè ens fa sentir bons i amables i frustrar ens fa sentir dolents.
També hem d’aprendre a encaixar el “no” quan ve d’un altre persona.
El bebè que depèn absolutament de l’adult no para de demanar i ens trobem en la situació de demanda absoluta, ell creu que la “mama” ho pot tot i que és omnipotent. Estar en aquest lloc de “mama” pot donar molta satisfacció, però és un lloc insostenible, impossible de sostenir, per això és molt important comptar amb el recolzament dels altres. (Aquest potser un tema d’un altre article).
La primera vegada que l'infant diu “no” és entorn als dos anys, repetint aquesta paraula davant de qualsevol proposta que fem al nen, és el període anomenat “fase d’oposició”, tot i que molt sovint aquest “no” que diu el nen intencionadament representa més aviat un joc que una oposició deliberada. Perquè respon que “no” a tot, a les peticions i a les afirmacions: “Tu ets maco”, “no”, i també a les preguntes: “Vols menjar?”, “no”, però si agafes al nen i el seus a la seva cadireta, no protestarà, perquè encara que tingui gana, haurà dit que “no”.
Aquesta fase del “no”, és necessària i útil. És una de les formes de que disposa el nen de testificar la seva personalitat en relació als que l’envolten i sobretot d’afirmar-se ell mateix. Aquesta etapa posa a prova als pares, i no resulta gens fàcil perquè ens trobem un límit, una oposició i una resistència a obeir-nos.
També en les nostres relacions de parella, familiars, d'amistad, laborals, etc., hi haurà moments en el dia a dia que ens caldrà dir "no", perquè estar sempre disposats pot implicar anar contra nosaltres mateixos, per tant és molt important que sapiguem quin és el nostre límit, fins on estem disposats a donar, fins quan, i a què no estem disposats. “Puc estar disposada a acompanyar-te a comprar un vestit i no estar disposada a acompanyar-te a comprar una bicicleta” o “Puc estar disposat a tenir un gat però no un gos”.
Pot ser que costi dir “no” per por: por davant el cap a la feina, a un superior, a algú que té una influència vers un mateix o a la nostra parella que no para de demanar, i no volem provocar l’enuig de l’altre perquè és viscut com a perillós. Llavors es pot dir “sí”, per evitar l’enfrontament.
A vegades el què diran ens importa massa i no tenim en compte ni respectem les nostres pròpies necessitats, ni els nostres desitjos. Si ens volem respectar, estimar i sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, hem de tenir clar que sovint és un conflicte que ens el fem nosaltres mateixos, al principi ens costa dir “no”, però s’aprèn començant a dir-ho.
