Si l’amor uneix, l’odi desuneix i separa, però l’amor i l’odi són uns vincles molt forts i indissociables, s’odia a lo més estimat com:
- La mare creient que només estima al seu fill o filla el protegeix, sense adonar-se que en aquest amor ofegant també hi pot haver odi, i pot sorgir quan el fill o filla vulgui sortir d’aquest vincle.
- El pare que vol cuidar tant a la filla i no vol que surti amb el noi que li agrada, la pot fer omplir d’odi.
- Una parella pot estar unida per un odi intens i profund, un ressentiment soterrat que impedeix fins i tot que es puguin separar.
- La noia, que no vol que la parella jugui a futbol amb els amics i s’enfada perquè vol ser l’única per ell.
Un home deia: “a la meva dona l’estimo massa”. L’amor tendeix a l’apropiació de la persona estimada, quan està present la por de ser abandonat. “Ets la meva dona”, però la seva dona no és seva. I a vegades, quan algú es abandonat tot l’amor que sentia es transforma en odi i pot arribar al maltracta, a la violència i fins i tot a la mort. L’odi és la continuació de l’amor, quan es produeix la decepció de l’amor.En la vida de parella o en la constitució d’una parella, el fet de que hagi de complir amb la idea de fer “un de dos”, de ser junts un sol, a la il·lusió de completud, ideal de l’amor que va de la mà amb la idealització de l’altre, converteix a la parella així fundada en una font de tensió. Mentre que cadascun vivia més o menys tranquil, al viure amb l’altre pot acabar en un malviure i en una convivència infernal.
Sovint es retreu a l’altra d’estar en falta, el que no fa, a que no està atent, al que hauria de fer i el que hauria de ser per ser amable i desitjable, esperant sempre que l’altre canviï. En aquesta situació ignorem i refusem el fet del que assenyalem en l’altre fa referencia a quelcom propi.
Quan l’amor és cec i no té en compte que l’altre, estimat, desitjat, amb qui forma parella amb l’esperança “de fer-se un”, “de ser un”, és “diferent” i no el reconeix, s’està en el camí de la insatisfacció. La vida de parella, orientada en aquest camí, propicia que s’instal·li en una relació fusional o bé en una situació en la que qui promou la inestabilitat és sempre l’altre, es quan s’entra dient a l’altra: “perquè tu fas” o “perquè tu no fas”..., situació que pot donar lloc a una gran violència, l’única manera que queda a vegades, de seguir junts i de posar de manifest les seves diferencies.
Joaquín Sabina ho il·lustra de manera colpidora en la cançó “Contigo”:
“Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren”.
L’amor d’una manera o altra està associada al sexe i no passa el mateix amb l’odi, no està relacionat d’entrada amb la sexualitat.
En l’estructuració de la persona l’odi apareix abans que l’amor, neix de la repulsa primitiva del món exterior, del que produeix malestar i del que resulta desplaent. L’odi és un dels vincles més forts que mantenim cap els altres.
