Després de passar per la incredulitat prendrem consciència i sentirem el penetrant dolor de la pèrdua, i quedarà en nosaltres una sensació de buit. Més endavant sorgirà la ràbia i la ira, ens enfadarem i farem responsables de la mort als metges si ha estat en una intervenció mèdica, al que conduïa si va ser en un accident, a Déu i el qüestionarem (si som creients) o al món i a la vida.També ens podem enfadar amb la persona que ha mort perquè ens ha abandonat i ens ha deixat sols sense ell o ella.
És important expressar la ràbia per poder lliurar-nos d’ella.
En el procés del dol pot sorgir la culpa: culpables per enfadar-nos, per no haver pogut evitar la seva mort, si no li hagués dit que s'operés o li hagués tingut que dir que no s’operés, que no agafes la moto perquè plovia o el cotxe si s’acabava de treure el carnet de conduir.
Ens sentim malament per haver-nos enfadat o haver-lo renyat i ara ja no es pots fer marxa enrere, acusant-nos del que no hem sabut fer.
Més endavant sorgirà la tristesa, el desconsol i la solitud. És important viure el dolor de l’etapa de la tristesa i suportar el gran dolor de la pena, el dolor del cor i de l’anima per acceptar la pèrdua, tot i que ens sembli impossible que cicatritzi la ferida de l’anima.
El dolor ens pot ensenyar a donar un nou sentit a la vida i a canviar valors i prioritats.
La mort d’una persona estimada és una experiència molt dolorosa, però cadascú manifesta el dolor a la seva manera. Sentir i expressar el dolor, la tristesa, la ràbia o la por front a la mort d’una persona estimada, condueix a curar el dolor per la pèrdua.
Els rituals o cerimònies canvien, ara ja no es vetlla als morts a casa, sinó als tanatoris. Serveixen per ajudar a enfrontar-nos a la mort, per expressar públicament el dolor, perquè el nostre grup social conegui la pèrdua, per compartir-ho amb la família i els amics, ens permeten manifestar la nostra solidaritat, el nostre recolzament i acomiadar-nos de la persona morta.Després hi ha qui necessita anar al cementiri, qui no vol anar-hi, qui vol estar sol per plorar el seu dolor i que prefereix estar en bona companyia per compartir-lo.
La mort d’una persona estimada ens deixa com una casa esfondrada i ens haurem de restaurar.
Els intents per sortir d’aquesta situació tant desesperant ens espanten i ens fan pensar que ens estem tornat bojos, perquè podem tenir algunes percepcions i sensacions estranyes com: sentir la veu de la persona que ha mort, notar que ens crida, sentir un soroll, veure-la pel carrer o conduint un cotxe, trobar algú que se li assembla. Potser necessitem posar-nos un jersei o alguna peça de roba de la persona per sentir-nos a prop. Tot i que sabem que no es cert, tenim la impressió de que l’altre està aquí. Ens costa fer-nos a l’idea de no poder tornar-lo a veure.
Buidar els seus armaris perquè ja no necessita la roba i desprendre’s de la seva presència a casa, és deixar d’aferrar-se a les seves pertinences i a l’idea de que tornarà.
El dol no és una malaltia, però tanmateix moltes persones pateixen trastorns del son i altres tenen alguns símptomes similars als que van portar a la persona estimada a la mort, si va ser d’una malaltia, com per exemple tos o un dolor en alguna part dels cos.
Més endavant, potser ens trobem fent coses dedicades a aquesta persona, o que tenen a veure amb el vincle que teníem amb ella, transformant l’energia lligada al dolor en una acció per arribar a l’acceptació. Aquesta persona estimada va morir i quelcom d’aquesta persona queda en mi. El fet que s’hagi mort no significa que tu també hagis de deixar de viure.
En els dols aprenem a enfrontar-nos amb les pèrdues des d’un lloc diferent, es a dir, no només des del lloc immediat del dolor, sinó també des de la possibilitat de valorar el recorregut del que vindrà. El que vindrà després d’haver plorat molt i molt, després d’elaborar el dolor de l’absència, és l’encontre amb un mateix.
El dolor es calma quan la persona que viu el dol, accepta que seguir amb la seva pròpia vida no eliminarà mai l’amor per la persona estimada desapareguda.
