Tractaré una problemàtica molt seriosa: els anomenats trastorns de l’alimentació o de la conducta alimentaria, fonamentalment l’anorèxia i la bulímia. Es possible que conegueu directament o indirectament aquesta patologia per algú proper o conegut o encara més directament a través de la pròpia experiència o de l’experiència d’algú de la vostra família.
Sembla que està ben instaurat el fet de que mengem perquè tenim gana. Però això no és tan senzill com sembla.
L’home no menja quan té gana com fan els animals. Quan diem “tinc gana” afegim “em menjaria...” “em ve de gust...” una pizza, pastes, galetes, síndria a l’estiu o sopa a l’hivern, perquè encara que tinguem gana potser que no mengem porc o altres aliments per motius de cultura, de religió o per altres motivacions.
Esperar per satisfer-nos és específic de l’home. Només mengem en certs moments i en certs llocs, d’una manera completament reglamentada. Segons les hores, els menjars es diversifiquen encara més. També es diversifiquen i es codifiquen les estacions i el calendari de festes tradicionals i de celebracions, com el menjar de festa major, de Nadal, etc.
Els homes procuren variar la seva alimentació, abans i ara en segons quins llocs es fan intercanvis amb els veïns. L’originalitat ens sembla tan necessària com en la roba de vestir. Renovem la nostra alimentació com el nostre armari, perquè ens cansem de fer sempre el mateix, de menjar sempre el mateix, la rutina ens cansa. Ens cansem d’un aliment com d’un vestit o d’una cançó. Ens és necessari canviar d’objecte per preservar el plaer i el desig.
Per augmentar el plaer s’afegeix l’olor, el color, etc. Sabem molt bé que es menja tant pels ulls com per la boca. Els gran cuiners bategen els seu plats, per tant saben molt bé que el nom que hi posen també atrau. En els restaurants fan menús que són verdaders poemes. “Pastís de crema amb pètals de rosa”. “Bunyols de fum”. Llavors, què mengem? Podem dir que mengem per viure?
Per altra banda, mantenim una verdadera fixació pels aliments que menjàvem quan érem petits o del nostre país d’origen, l’arròs amb llet que ens feia l’àvia o les migas del nostre poble, perquè tenen un valor insubstituïble. No és només el menjar sino tot el que l’envolta, com la companyia agradable dels teus.
Cada país té la seva alimentació: el pa és francès, l’arròs xinés, la pasta italiana, la paella espanyola, el pa amb tomàquet català, etc. També, actualment ens proposen en les revistes de moda i de cuina, els menús familiars, els menús infantils, els menús de festa, els menús de carmanyola, avui dia molt actuals.
Al inici deia els anomenats trastorns de l’alimentació, i amb aquesta forma de dir-ho he volgut suggerir quelcom, posant certa interrogació crítica en aquesta manera de denominar-los tant estesa avui dia. Vull dir que aquesta és una possible forma de designar-los, però val la pena parar-nos a pensar si efectivament del que es tracta en ells és només d’un problema de l’alimentació. Us vaig avançant la resposta: no es tracta de trastorns referits només a la funció alimentaria, tot i que és cert que les manifestacions més visibles i evidents en un primer moment són les que tenen a veure amb el menjar o no menjar i amb la manera de fer-ho o no fer-ho.
Anorèxia i Bulímia
Aquests dos quadres clínics apareixen freqüentment entre els tretze i els dinou anys, això no treu que també es donin a la infantesa i en l’edat adulta. Així doncs, des de la meva perspectiva, podem dir que l’anorèxia i la bulímia són símptomes que amaguen darrera altres conflictes psíquics i que l’alimentació en els essers humans és molt més que la mera satisfacció d’una necessitat física.
Començarem per aquesta darrera, que és més bàsica i amés es aplicable a qualsevol de nosaltres, patim o no patim algun dels anomenats trastorns de l’alimentació.
Alimentar-se no és només satisfer una necessitat corporal, això seria simplement nodrir-se.
Menjar, pels humans, és un acte complex. Menjar és un acte en el que conflueixen diverses interpretacions, diversos ingredients psíquics. És un acte social, tot i que es pot menjar sol. És un acte simbòlic, com en l’acte de la comunió eucarística, tot i que el pa i el vi puguin ser molt reals significa la presencia de Déu. És també un acte eròtic, en l’ampli sentit de l’erotisme, de la recerca d’un plaer. És amés una manera de relació amb el propi cos i amb la pròpia imatge.
El plaer oral de la succió
Si observem a un bebè veurem que la seva manera de relacionar-se passa fonamentalment per la boca. Tot ho porta a la boca, tant les diverses parts del seu propi cos i de la seva roba com també els objectes externs a ell. El pit matern i/o els biberons desperten el plaer oral de la succió, aquest plaer queda gravat en tots nosaltres i es dóna quan el nen/a xuma o mossega el xumet o qualsevol objecte, tot i que no obtingui una satisfacció directament alimentaria.
Com la boca serveix al mateix temps per alimentar-se i per succionar objectes tot i que no ens alimentin, aquesta dualitat marca per sí mateixa una satisfacció en el fet de portar-se quelcom a la boca. Penseu en la importància dels petons, i també en certs hàbits orals com fumar o mossegar-se les ungles.
Certs usos del llenguatge que fem servir per referir-nos a les relacions de parella i exalçar els atractius eròtics d’algú fan present aquesta intima connexió entre el menjar i l’erotisme. Així, per exemple: “la Maria està boníssima”, “ en Carles me’l menjaria”, “està com un bollycao” o “no vull ser segon plat de ningú”, etc.
També el pares quan alimentem a un fill/a no ho fem només amb menjar, sinó que li donem altres coses importants: els somriures, les carícies, l’amor i les paraules.
La manera particular en que cada nen /a percep a l’adult, quan aquest l’està alimentant, en un sentit ampli, tindrà conseqüències respecte a com es relacionarà amb el menjar.
No hi ha cap situació ideal i perfecta, però està clar que no serà el mateix ser alimentat per una persona que estigui satisfeta de fer-ho i es senti a gust mentre ho fa, que, pel contrari, aquella altra situació on la persona tingui serioses dificultats en exercir aquesta funció d’una manera més o menys agradable i plaent.L’anorèxia és caracteritza fonamentalment per tres símptomes: l’anorèxia, que vol dir falta de gana, referint-se més al desig i a les apetències, l’amenorrea, es a dir la pèrdua de la menstruació i l’aprimament.
Tot i que anorèxia vol dir falta de gana, en realitat poden sentir ganes físiques de menjar, però el rebuig a fer-ho és més fort i s’acaba imposant. El rebuig a menjar no és per causes físiques que ho justifiquin i per això se li ha posat l’adjectiu d’anorèxia mental i/o nerviosa, indicant així que l’origen del problema no és directament corporal.
Podem parlar d’anorèxia quan es donen les següents condicions:
Hi ha una por exagerada a engreixar-se, inclús quan el pes ja està per sota de la normalitat.Al mateix temps hi ha unes actituds comuns davant el trastorn:
Oposició a mantenir el pes per sobra dels mínims corresponents a l’edat i la talla. Pot haver alteració de la imatge del propi cos, es a dir, que es veuen o creuen veure’s en el mirall i en les mirades dels altres amb més volum i formes que en la realitat.
Tot això implica amés una sèrie de repercussions psicofísiques, com la desaparició de la regla, els desajustos hormonals i els desequilibris de les constants vitals, que en determinats casos, poden portar a la mort, que és la forma extrema d'alliberar-nos del cos.
La bulímia, es presenta com:
- Negació de la pertorbació, quan no es greu, o bé en l’inici, es dissimula i s’amaga o bé es racionalitza en funció de suposades dietes saludables.
- Negació de les sensacions de fam i de cansament, per tant, pot costar deixar-se ajudar, doncs per acceptar un ajut primer s’ha de reconèixer que es té un problema.
- La important pèrdua de pes s’aconsegueix no només amb la reducció de les quantitats de menjar, sinó també realitzant exercicis físics intensos i, a vegades, amb laxants.
- Apareixen una sèrie de trets de caràcter, que precedeixen al trastorn, destacant l’elevada autoexigència i el perfeccionisme, solen ser brillants en els estudis.
- Els hi agrada cuinar pels altres, però no mengen el que cuinen.
Una gana desmesurada en la que se instaura un cicle d’ingestions abundants de menjar i de vòmits posteriors dels aliments ingerits, que pot acompanyar-se o no amb una pèrdua de pes corporal.En bastantes ocasions es barreja l’anorèxia amb la bulímia i amés hem de tenir en compte que, més enllà de les descripcions generals, cada cas és realment particular, amb els seus matisos diferencials, propis i únics.
Moments en els que es menja compulsivament, en forma d’afartaments, la majoria de vegades en solitari.
Possibilitat de coexistir dejunis i dietes rigoroses per compensar tot el que s’ha ingerit.
Aquesta alternança mostra que poden considerar-se dos cares de la mateixa moneda, com dos manifestacions oposades del mateix problema d’ajust al propi cos, de control sobre els propis impulsos, de camí cap a la pròpia identitat personal, de la relació amb els altres...
Sovint es evident la preocupació obsessiva pel pes i per la imatge corporal però a vegades el més palès no es exactament això sinó una espècie de desgana generalitzada, tot i que en els moments dels afartaments sembli tot el contrari. En general, el trastorn alimentari posa en evidència un fons depressiu important, com si no es tinguessin desitjos vitals, res que els hi vingui de gust ni els motivi prou, en el fons són alteracions profundes de les ganes de viure.
En l’aparició de l’anorèxia, associada sovint a la bulímia, podem situar tres ordres de factors causals:
1. El cos ideal en la nostra societat. La moda actual, ofereix l’estar prima com un ideal estètic i com un valor d’èxit social. Pugen arribar a creure’s que “si estic prima com una model, jo seré com ella”.Per tant, els factors psicològics i inconscients en joc, en cada persona en particular, fan necessari a més del tractament mèdic, el esbrinar quins conflictes hi poden haver darrera.
Però recordem que persones que han patit pèrdues de la gana i insistents negatives a ingerir aliments han existit sempre, podem fer menció d’alguns personatges històrics com Sissí, l’emperadriu d’Àustria. Per tant, aquest trastorn no és exclusiu de la nostra època ni està produït només per la moda actual, la societat de consum i els productes per aprimar.
2. La dinàmica familiar. Amb l’alimentació establim el primer vincle amb la mare, si hi ha dificultats es pot convertir en un font d’inquietud. Quantes vegades hem sentit l’expressió “el nen no em menja”, tot i que quan va al pediatra li diu que ha augmentat de pes i de talla.
3. Desenvolupament de la subjectivitat. En l’intent d’aconseguir més autonomia personal i de fer-se gran per donar pas a diferenciar-se a vegades i altres a semblar-se al model de la pròpia mare, i poder anar fent el propi camí, aconseguint just l’efecte contrari, que se li estigui encara més a sobre.
Així doncs, és important obrir un espai d’escolta psicoterapèutic perquè les persones que pateixen puguin intentar enfrontar-se a les pròpies veritats encobertes en els seus símptomes, es a dir, què se li fa problemàtic en el fer-se gran, en assumir la sexualitat adulta, en les relacions amb els pares, amb els altres, en el poder “dir que no”...
