Accèssit del XIXè Concurs Literari d’Articles de Divulgació de la Psicologia de la Demarcació de Girona, del Col•legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
Alguns motius per consultar a un psicòleg
Una vegada hi havia una altra vegada una dona tan crispada, tan crispada, tan crispada, que deien que estava boja. Però només era una dona.
I una altra vegada hi havia una altra una dona que es queixava dels seus mals, i semblava que no encaixava en cap malaltia en tota la història de la psicopatologia. Però només era una dona.
Voleu que us expliqui la història d’aquestes dones, que es deien Maria, Mariona i Marian?
Si no voleu que us l’expliqui, ja podeu anar a una altra banda. Si les voleu conèixer, continueu aquí.
La Maria tenia 38 anys. S’aixecava cada dia a quarts de set del matí. Es dutxava, es vestia i a corre-cuita sortia de casa. Abans de les set arribava al quiosc a buscar el diari, i just passades les set entrava al forn, i tot seguit tornava a casa amb el diari i el pa calentet per al marit i els fills.
Als fills els hi sonava el despertador, però no es llevaven i la Maria els anava cridant: “Que ja sabeu l’hora que és?” Esmorzaven tots plegats i se n’anaven, el pare a treballar i ella acompanyava als fills cap a l’escola, i tot seguit marxava ràpidament cap a la feina.
La Maria, però, no era feliç. No és que li quedés gaire temps per pensar-hi, però quan li venia la idea al cap, havia de reconèixer que no era feliç. Treballava molt, això sí. I era molt eficient, això també. Potser, fins i tot, diria que treballava massa. Però la Maria no era feliç.
Al migdia, arribava a casa i els fills i el marit anaven arribant esglaonadament i amb el temps just per menjar d’una revolada. “Si no fos per aquesta dona – deia l’home embadalit – no sé que menjaríem. Quina joia de dona! Quina sort!”
La Maria tenia amigues, és clar, no us penseu pas que era una d’aquelles dones estirades i que cauen malament, perquè miren tothom per damunt de l’espatlla. És clar que tenia amigues però el que passava era que, de vegades, sortia sense ganes, o s’enfadava per no res. O es posava a plorar i no hi havia qui l’aturés. “Què et passa, Maria? – li preguntava la seva millor amiga, amb molt d’interès. “No res” – responia la Maria. O simplement no deia res. “Segur que et passa alguna cosa. La gent no plora per no res”. “Jo sí.”
“No es pot plorar per res. Deu ser alguna cosa que et passa i no te’n adones. Això ho diu la meva psicòloga.” “Però què et passa, Maria?" – li preguntava la companya de feina.
“No ho sé. Estic de mal humor. No tinc ganes de fer res.”
“Que no tens ganes de fer res? Però sí no pares!”
La companya -que era molt perspicaç, i sempre deduïa les coses i li treia la punta a tot- es preguntava a ella mateixa què li devia passar a la Maria que, de vegades, estava trista, com apagadeta, esquerpa...
Devia ser, pel ritme de la feina? Potser ella voldria estar-se a casa, perquè es desviu tant perquè tot estigui a punt, que mai no hi falti res, que la nevera i el rebost estiguin plens, que el marit i els fills mengin bé i bo, que la roba estigui planxada... Sempre està pendent de tothom i és tant servicial!
No acabava de trobar l’explicació de la seva infelicitat, de la seva insatisfacció, i la Maria continuava sentint-se trista, desventurada.
Un dia li va caure a les mans un llibre de contes i, encara que costi de creure, en aquest llibre la Maria va poder llegir un conte que d’alguna manera parlava d’ella.
El conte La llei del cor
La Mariona era una dona de 30 anys, que sempre anava molt de pressa i no parava de fer coses, ella mateixa deia: “Vaig com una moto”. I per això estava sempre crispada.
Es veu que aquesta dona, quan només tenia quatre anys, ja sabia llegir i escriure; de més gran ajudava els altres a fer els deures i llegia moltíssim. L’hauríeu d’haver vist cantant a la coral o tocant el violoncel; fins i tot va guanyar un segon premi de música de tot Catalunya. Bé, amb això us vull dir que, era brillant, que toqués el toqués i fes el que fes, tot ho feia d’allò més bé.
Però què passava? Passava que n'arribava a ser de repel·lent, tossuda, pesada, i ho volia controlar tot; es posava molt neguitosa i intranquil·la i es crispava, sobre tot quan els altres no deien el que ella creia que tenien que dir o no feien el que ella creia que tenien que fer.
Entre altres coses, la Mariona formava part d’un grup de teatre d’aficionats, i per final de curs, quan havien de representar una obra, es va trobar una veïna que li va dir: “Ep, no podem venir perquè anem a un sopar”, i ella ràpidament li va contestar: “pots quedar un altre dia per anar a sopar, vine al teatre, que és una obra molt divertida i us ho passareu molt bé...”. No acceptava cap negativa, i si en rebia alguna es quedava abatuda i hi donava moltes voltes, perquè ella ho feia amb la millor intenció del món, amb l’objectiu de fer contents als altres, i arribava a perdre la calma i a alçar la veu. I si el que ella volia era que s’entengués la seva manera de sentir i d’entendre les coses (perquè la veritat és que tenia moltes ocurrències, era molt imaginativa i feia propostes molt interessants), passava sovint que els altres n’acabaven tips, no li feien ni cas i la prenien per boja i, de retruc, es quedaven força amoïnats ja que creien que el benestar de la Mariona depenia d’ells.
Quan va acabar de llegir el conte, la Maria es va dir a si mateixa, ara comprenc a la Mariona, justament amb aquesta crispació els portava a tots en dansa, i així els tenia a tots pendents d’ella.
Al capvespre feia el sopar i preparava el dinar de l’endemà. Mentre sopaven, miraven la televisió. I a la televisió va veure la telenovel·la Amb el cor a la mà. Estava basada en la vida en un poble i un dels personatges era la Marian, una dona immigrant de 42 anys, casada i amb dos fills. De cop i volta la Maria va tenir una sensació de perplexitat, ja que també s’hi trobava reflectida, tot i que la seva vida no tenia res a veure amb la d’aquell personatge.
La protagonista, la Marian, quan menjava tot li queia malament a l’estómac, tenia un dolor a la cama que no la deixava caminar, se sentia trista, plorava amb molta facilitat, no tenia ganes de fer les coses, volia sortir i alhora li costava molt perquè es sentia malalta... En un dels capítols la Marian decideix visitar a la seva metgessa, que li explicar que no té res -li va aclarir, que res orgànic- i que el que li passa té l’origen en alguna cosa de la seva vida que potser no funciona, o potser té a veure amb l’ànima, i per això li recomana que vagi al psicòleg. ”Vol dir?, Els psicòlegs curen parlant, i això com pot ser?” – preguntava la Marian.
“Sí, perquè parlaràs de tot el que se’t acudeixi, d’allò que et fa patir i del dol d’allò que no es pot dir, i és molt important trobar les paraules per dir-ho i que no sigui el cos que ho manifesti” – va respondre la metgessa.
A la Marian se li feia força estrany que es pogués curar parlant, tot i així va fer el pas i va acceptar la proposta.
El psicòleg li va dir “que comencés a parlar del que li vingués al cap en aquell moment, fos important o no, tant si li semblava una bajanada com si era alguna cosa seriosa, dels somnis i de tot el que recordés.” La Marian es va passar moltes hores, repartides en una colla de dies, parlant de la seva història, de la seva immigració, de la seva soledat. Explicava que molt sovint sentia enyorança dels seus, de quan anava a veure’ls, com plorava la seva mare i el seu pare en el moment d’acomiadar-se i dir-se adéu, fins aviat, allò semblava la fi del món. Potser no era gaire exacte però era així com ho vivia i extreia quelcom de la seva veritat, allò que li causava malestar.
Vivia aquí, però la seva ànima seguia allà, al poble. I deia: “Sense adonar-me’n m’havia posat malalta perquè tinguessin cura de mi com quan era una nena i sentia que estaven per mi i m’estimaven”. Fins que no va veure quin era l’origen de la seva malaltia, no va entendre què li passava, i va trobar “un saber fer en la seva vida” i va recuperar les ganes de viure.
Tot d’una la Maria es va dir a si mateixa: “No estic segura de que el meu home m’estimi... perquè em diu coses boniques, però sempre deixa que sigui jo la que faci les coses. Bé, potser tampoc no deixo que les facin els altres, perquè sempre m’avanço i no tinc paciència, perquè cadascú té el seu temps a l’hora de fer les coses. Tal vegada, si sóc tant servicial, arriben a pensar: quina sort tenim de tenir una filla, una dona, una mare, una companya tan maca com la Maria”.
Però, caram, aquesta fal•lera per ajudar, per tenir la casa neta i endreçada, per ser complaent, i per avançar-se constantment als possibles desitjos dels altres, (no s’havia aturat mai a pensar-ho, tot això) i acaba dient: “i jo què?” (i per dins arriba a pensar d’engegar-los tots a dida).
Hi ha coses que es fan sense pensar, de les quals no en descobreixes els motius fins que no et passen coses com aquestes, o fins que no es fa el pas d’anar al psicòleg i es reconeix que cadascú es responsable del que li passa. I parlant es descobreixen coses d’un mateix que se sabien sense ser-ne conscient.
I així acaba el conte d’aquesta dona que encara donaria per més.
