Amors i desenganys

L'amor és un dels estats emocionals més profunds i misteriosos de la vida, font de malentesos i és entès amb diferent significat per homes i dones, classes socials o cultures. L’amor no constitueix cap essència que ens vingui donada a les persones i, com tot fet humà, es construeix i destrueix.

L’amor és una “malaltia”, tot el món ho sap, però és una “malaltia” sense la qual no es pot viure... de manera que és millor estar-ne vacunat.
Un és important per l’altre, no només perquè els dos us estimeu, sinó perquè teniu coses per dir-vos, coses per fer junts, us proposeu projectes…
L’amor està en la nostra vida com així també la sexualitat i el desig.

Tot amor té una dimensió que obre les portes a l’ideal, a la felicitat, a la satisfacció, a la perfecció, a la completud, a la recerca de la mitja taronja, a l’altra meitat. Y això és vàlid també entre parelles del mateix sexe. L’objecte d’amor és un objecte idealitzat, “té el que em falta” i és evident que el narcisisme està present.

Dèiem L’amor, però no hi ha amor en singular, sinó més aviat amors, de diversos tipus. Per a cada subjecte l’amor pot tenir un sentit diferent i podem trobar moltes i molt variades probes d’amor.
Quan diem amor ens referim a aquest estat pel qual li demanes a l’enamorat, què?: Que et parli, que t’escolti, que et truqui, que et vingui a buscar, que t’acompanyi, que cada dia estigui al teu costat, que vulgui tenir un fill amb tu.
Per un altre, amor vol dir tractar a l’ésser estimat sense cap “mirament”, ja que el seu amor l’autoritza a tot.
Per un altre, pot dir que té tants “miraments” que el posa a dalt del pedestal i el converteix en ideal.
Para un altre, el que estima és el que té que sostenir tot el pes del desig…

Volem que a l’estimat res li falti, que estigui complert, però sorgeixen malestars, patiments, símptomes, dificultats, desencontres i desenganys en l’amor.

Sabem que l’amor és un fenomen que s'entrellaça en les instàncies del psiquisme, i aquest suposa una elecció menys lliure en tant que elegim segons la figura entremesclada del pare i la mare.
En l’espècie humana hi han condicions d’amor que determinen per cada qual l’elecció de l’objecte estimat: a un home no li agraden totes les dones, necessita descobrir alguns detalls, que trobi en ella quelcom que el condueix o que l’atura, com el color dels ulls, una piga, el seu somriure... I el mateix li passa a la dona.

Quan es fa tot per l’altre consenteixes en tot el que ell vol, i no poses límits a les concessions que pots fer-li, t’entregues en cos i ànima. Una de les coses que pot passar quan arriba el desengany és que ho vius com abandó. Si el que feies era per amor pot passar que siguis tu mateix que t’abandonessis.

La dona pot dir “sóc dèbil, sense tu no sóc res, espero tot de tu, sobre tot no t’allunyis, seré com vulguis, seré la teva amant, la teva esposa, la teva mare, la teva amiga, seré tot per tu, però amb la condició de que m’estimis”.
La dona que s'entrega tota a canvi d’amor i accepta entrar en la relació plantejant: “si m'abandones em moro, i si no m'abandones em perdo en mi mateixa, doncs em converteixo en tu”, si s'entrega així la pèrdua d’amor pren un efecte depressiu, perquè creu perdre part de sí mateixa.

A vegades, quan es vol separar, tot i que doni explicacions, vulgui negociar, vulgui fer-se càrrec dels fills, l'altre ho refusa perquè no té cap valor si li falta la parella. I tots sabem de les venjances de destruir, de matar el que l'altre tingui de més preuat i de sacrificar el que tingui de més estima, per fer-li un forat que no podrà omplir. I en ocasions pot ser impossible arribar a acords.

Quan es vol sostenir “els dos som un”, com que és costós, possiblement després d’un temps aquest encontre tan intens que et sorprèn i t’encanta, que et fa sentir tan ple i content, vingui el desencontre. O tal vegada no. Però si es dóna la ruptura, tal vegada sentis l’experiència de la pèrdua i el patiment, és possible que sigui igual d’intens, inclús desesperat, al sentir-te abandonat per l’altre i abandonat per les esperances de sentir-te bé amb tu mateix, pensant que aquest desconsol serà així per sempre, i per tant fins i tot inclús vulguis morir-te.

I si apostes per tu mateix, més aviat o més tard, un altre t’enamorarà; aquesta condició que és teva i particular, que fa que qui la té t’atrau.
“M’atrauen els nois durs”, “Qui m’ha tractat bé no l’he fet ni cas” “Qui m’agrada no en fa cas” “M’han enganyat els homes amb problemes perquè els he volgut ajudar”. I si no et dones compte de quines són les forces inconscients que t’arrosseguen a l’elecció de la parella, tens moltes possibilitats de triar una altra vegada una persona que et faci mal.

Moltes coses són possible en temes d’amor i de sexualitat, perquè cadascú és diferent. I quan més advertit estiguis, quan més sàpigues de tu mateix d’això que saps sense saber que saps i que la psicoanàlisi té en compte, en aquests afers i en altres, saber quina és la teva particularitat, i sobretot, quina és la diferencia de l’altre, et permetrà ser més lliure en la teva elecció.

» tornar a Temes d'Interès «