Efectivament, els pares poden tenir la sensació de trobar-se davant d’uns fills desconeguts. Fins feia pocs mesos era obedient, proper i fàcil; ara s’ha tornat esquerp i difícil, i sobre tot, desconcertant. I allò que més dol és haver perdut la comunicació i sentir que els fills passen.
S’ha produït un abisme entre els adults i els joves. Sovint ells diuen que estan tips de nosaltres.
Carregats d’obligacions, de tasques, d’activitats... L’adolescent esta constantment mirat, avaluat, vigilat de si fa els deures, de si es droga, de si té cura per previndre un embaràs, del contagi d’infeccions i de la SIDA... És una pressió forta que sovint es planteja de manera imperativa: “parlem”, “diguem què et passa”, i que pot generar que els joves fugin de la presència constant de les expectatives dels adults.
Vivim en un ambient de desconcert respecte la funció de l’autoritat, del què està permès i del què no, amb uns límits difícils d’establir. En els pares i els professionals de l’educació i de la salut recau aquesta responsabilitat, i també sobre els propis adolescents i joves.
Estem en un moment en que cal innovar, marcar noves regles de joc i ajustar-nos a l’actualitat, reconsiderant les postures dels adults i dels joves.
La crisi de l’adolescència
De les etapes del desenvolupament de la vida (la infància, l’adolescència, la maduresa i la vellesa) l’adolescència és la que, en un període de temps més curt i ràpid, presenta uns canvis anatòmics, fisiològics i psicològics més forts: creixement i transformació accelerats del cos, desenvolupament dels òrgans sexuals, canvi de la veu, etc. L’adolescència és un període de veritable revolució interior que es reflecteix en la conducta exterior mitjançant sentiments contradictoris i intensos, inseguretat personal, retrocessos a conductes infantils, la recerca d’una nova identitat...
A vegades, el fet de que l’adolescent vagi en grups atípics apareix com una inevitable resposta davant una vivència insatisfactòria en el marc familiar i, en el particular, per l’angoixa que li produeix el seu futur.
La pubertat: un cos nou
Aquest període, el qual comença el desenvolupament sexual i l’acceleració del creixement, és diferent segons es tracti dels nois o de les noies. Les noies tendeixen a iniciar-lo abans i alguns comencen molt aviat i altres més tard. Aquestes diferències afecten sovint la percepció que els nois i les noies tenen de si mateixos i les transformacions poden viure’s amb dificultat. La imatge del cos que elaborin pot durar-los tota la vida.
En el seu interior es mouen pulsions que busquen la descàrrega immediata de les tensions i la satisfacció instantània de les apetències. Si el jove es deixa arrossegar per la impulsivitat, ràpidament entra en conflicte amb els demés i a la vegada amb sí mateix.
Adolescència i sexualitat
El tema de la sexualitat produeix un seguit d’emocions i de reaccions que van des de la broma, del somriure, fins posar-se vermell, seriós, evadir el tema, etc. Aquest és però, un tema important per a l’adolescent i per als pares. Tanmateix, la disminució de l’edat de la primera experiència sexual en la nostra societat no deixa de preocupar-nos i particularment si tenim una filla.
Una qüestió important és que la sexualitat s’inscriu en un univers molt ampli i ric de relacions entre les persones, de les quals la relació física n’és només una petita part.
.jpg)
A diferència de la física, que sí pot establir la llei de la gravitació universal dels cossos de Newton, no existeix una llei matemàtica que estableixi cóm els nois s’ajunten amb les noies o amb els nois, una llei que precisi cóm regular els encontres sexuals. I com no hi ha una resposta estàndard preestablerta, que ens digui el que hem de fer, cadascú ha de trobar quina és la seva manera particular. Per aquest motiu tenim que estar atents a l’angoixa, al malestar, al patiment que genera en els joves travessar aquests anys.Cal que vagin diferenciant el que és essencial per ells i per la parella, en el marc d’una relació autèntica basada en el respecte i la confiança, i la intimitat sexual com una forma d’expressió que han d’assumir amb responsabilitat.
Qui sóc? On vaig? Què faré a la vida?
“Qui sóc?” és una pregunta molt freqüent i una de les tasques més importants dels adolescents, encara que la resposta a aquesta pregunta no serà per sempre i s’anirà repetint durant tota la vida.
La identitat és allò que et fa diferent i reconeixible entre els altres, és fruit del recorregut personal i de les relacions amb les persones més significatives.
A vegades costa superar els problemes de la formació de la identitat i es fan servir els models que proporcionen els ídols, com Michael Jackson, Amy Winehouse, la identitat d’un esportista, etc. D’altra banda poden trobar-se en estats de tristor, angoixa, depressió i intents de suïcidi, que poden manifestar-se, entre d’altres, en el consum d’alcohol, de drogues i de símptomes com l’anorèxia i la bulímia.
A més a més, en aquest moment de la vida, complexa en sí mateixa perquè s’ha d’afrontar una crisi i també plantejar-se un projecte vital, s’ha de produir la necessària separació dels pares i de l’entorn familiar.
En l’actual situació de la nostra societat, caracteritzada per la crisi econòmica, la tecnificació, la massificació... s’han trencat els esquemes tradicionals i estables com la parella, la família o el treball. Avui vivim en un temps d'incertesa i de precarietat, i les institucions no estan preparades per acollir als joves fins més tard al món laboral. A vegades la frustració els porta a marginar-se o a reaccionar contra el sistema establert.
Pares i fills
La diferència d’edat i d’experiència entre pares i fills sol ser més gran ara que abans. Recordar la pròpia adolescència per entendre alguns aspectes conflictius pot anar bé: Com ens sentíem amb el propi cos, com ens penjàvem el telèfon per parlar amb l’amiga o el xicot tot seguit de dir-nos adéu... Y, segurament, ens hi trobarem més a prop si aconseguim parlar del que els interessa a ells.
Molts pares demanen que els fills facin coses que ells no han fet mai i que no estan disposats a fer. Els fills però, acostumen a fer més el que els pares fan que no el que els pares diuen que s’ha de fer. La nostra responsabilitat com a pare, mare, professor, professional es mostrar companyia, contenció, límits ferms però no arbitraris, disciplina afectuosa i normes clares, perquè, entre altres coses, puguin oposar-se als adults i en definitiva tinguin on agafar-se i els permeti trobar el camí del desig.
